Instant pleasure

2009-11-10T23:36:00.003+01:00

"CAN OUR MIND EVOLVE TO BE SOMETHING OTHER THAN AN EXTENSION OF OUR ANIMAL NEEDS?"

Homenatge als bolets

2009-10-21T11:32:00.006+02:00

Què entenem per bona alimentació? Allò que més plaer ens dóna? Allò que en un precís instant sacia els nostres mecanismes més primaris com l'aigua ho fa amb la set? O, fins i tot, allò que englutim, en un inici, sense ganes, però que el nostre paladar acaba deleitant per pura imatge estètica? Imagino que la resposta a cadascuna d'aquestes preguntes es troba alterada per un notable índex de subjectivitat, deixant així, a l'atzar, que depengui de la persona que ho respongui.

En el meu cas particular, hi ha un aliment que té la capacitat de donar vida a cadascuna d'aquestes preguntes: els bolets. Rovellons, Camagrocs, Camasecs, Rossiynols, Moixernons, Xampinyons, Gírgoles, Fredolics, Múrgoles, Tòfones, i un llarg etcètera, permeten fer de la tardor una estació de plats culinaris immillorable. Aquest any, però, el fred ha arribat més tard i més concentrat (potser tenim aquesta percepció perquè hem passat d'una calor derritent a un fred un tant més sec). No sé si ha estat per això que les ganes de menjar bolets han crescut dins meu, o potser és que els Caçadors de bolets (programa que fan a Televisió de Catalunya, Tv3) també hi ha influït; però, el què està clar és que aquest any tinc unes ganes boges d'anar a buscar bolets. El problema: no en sé!

Així, doncs, seguiré mirant el programa els dimecres a la nit, tot procurant fixar-me en l'aspecte dels bolets comestibles, a veure si així, almenys, evitem alguna intoxicació.

Un 'I like you' dels que t'agraden

2009-10-09T19:30:00.002+02:00

Miro el rellotge del córner dret, als baixos de la pantalla de l’ordinador, que marca les 24:09. Ara ja sí, tens els merescuts 21 anys. Avui, mentre passejavem pel barri gòtic i gaudiem de la nostra mútua companyia, pensava com de grans em semblen els 21 anys. Pensava, també, que a tu t’escauen brillants i, que sí, que t’han arribat en el moment idoni. La raó és ben senzilla: ets una persona molt feliç. La felicitat que portes dins la descarregues a l’instant d’estar en contacte amb els altres i ho fas en forma d’optimisme. Gràcies a això, jo sóc, també, una persona feliç.
Felicitats Laura.

TckTckTck (07.dec.09 in Copenhagen)

2009-10-05T20:01:00.001+02:00

Primer reportatge a "Badalona 2000"

2009-09-28T13:09:00.000+02:00

Nº 853-4 de juliol de 2008

"Barcelona Social Media Cafè"

2009-09-21T21:56:00.004+02:00

10:00 a.m. Citilab de Cornellà. La Paquita em resol els dubtes sobre alguns temes blocaires.

11:00 a.m. Comença la reunió informal. Devem ser unes 15 persones assegudes creant el dibuix d'una rotllana. Homes i dones, d'edats i provinències molt diverses, comparteixen una mateixa passió: conèixer, discutir i opinar sobre el món virtual. Seguint un ordre circular, ens presentem. En anglès, és clar, així ens entenem tots: "My name is Carla. Next week I'm starting the third year of humanities in Pompeu Fabra University. I've been invited by Paquita." Quin pànic escènic he passat. Però, ja està, ara em dedico únicament a escoltar. Com costa l'accent dels british. Faig un esforç i segueixo força bé les converses. Tinc coses a dir. Millor no, que ho passo fatal.

13:00 p.m. Acabem la sessió i la sensació és extranya. Tornaré a assistir-hi. Agafem el tram i, apa, a dinar a La illa, que hi ha gana.

13:30 p.m. (aprox.) Deliciós. La Paquita s'ha il·luminat i dinem a un japonès.

14:30 p.m. " Cafè. Converses interessants i dinàmiques.

Conclusió del dia: estic encuriosida i vull extreure'n més d'aquest terreny, encara desconegut, per a mi. Ja veurem com me'n surto!

'BOLSAS CACA'

2009-09-13T12:08:00.012+02:00

La mitjana d'edat de l'ésser humà ha anat en augment al llarg de la història, especialment en aquelles zones on hi ha hagut un desenvolupament tecnològic més accelerat. Els països del primer món han sapigut entrar en una dinàmica de l'economia de usar y tirar, on el gran impulsador ha estat el capitalisme. Governadors i grans businessman han procurat facilitar-nos la vida, per així, lucrar-se dels beneficis que genera aquesta dinàmica que, és tant econòmica, com social.

Paradoxalment, hi ha hagut un efecte invers a aquesta prolongació dels anys de vida de les persones: una massiva reducció de la vida dels objectes quotidians. La curta durada de tots els artil·lugis que ens rodegen, ens permet entendre el poc valor que atribuïm a aquests mateixos. Ara, però, sembla que aquest procés ha patit un fre en sec. La forta crisi econòmica present ha fet replantejar els esquemes en la mentalitat d'alguns. Certament, és trist que aquests fets arribin com a conseqüència d'una crisi, però és que en els ámbits més particulars succeeix el mateix. És en els moments més baixos de l'individu, quan cal agafar forces per a millorar totes aquelles petites coses que no anaven bé i, que han creat una autèntica combustió dins nostre.

Ha arribat el moment de donar pas a la cultura del consum intel·ligent. S'ha acabat el reciclar sense pensar en la quantitat de materials i objectes que genera el nostre consum diari. Si fem un consum eficient, estalviarem diners reciclant objectes que ens eren completament innecessàris. L'home ha estat capaç d'inventar les coses més impensables, ara doncs, toca trobar l'equilibri entre la innovació i la reutilització. Però, sobretot, el que toca és reinventar el nostre pensament.

Not everything is in its right place

2009-09-05T13:01:00.000+02:00

El món està al revés, perquè jo no vull quedar-me aquí.

I, el món està al revés, perquè jo hauria d'ésser allà.

Si tot va bé:

2009-07-27T00:36:00.004+02:00

1. BRUSSEL·LES

2. BRUIXES

3. AMSTERDAM

4. BERLÍN

5. PRAGA

6. VIENA

7. MUNICH

FIB 2009

2009-07-14T17:38:00.002+02:00

És graciós, fa relativament poc vaig presenciar una situació que, a simple vista, és d'allò més quotidiana i irrellevant, però que avui, recodant-la, m'ha connectat les neurones. Erem al menjador de casa l'àvia, la de la Riera d'en Font, l'Aurèlia. Els meus cosins, les seves respectives parelles i jo, vam anar a veure-la, abans d'anar a celebrar l'aniversari d'una d'elles. Mentre parlavem d'això, d'allò i de que déu n'hi do amb el poble de Montgat, a l'àvia se li va escapar de la boca un "No, es que yo no os entiendo cuando habláis". Ella es referia al meu cosí Manel i a mi que, per cert, diuen que ens assemblem bastant -atribució forçosa que s'entén amb les diferències tan físiques com psíquiques que mantic amb cadascún d'ells-.

"No, es que yo no os entiendo cuando habláis", aquesta fou la frase estel·lar. La dona, amb tota la bona fe del món va expressar de la manera més pròxima que va trobar, un fet més que evident. Sense ser-ne conscient, va retratar l'autèntica realitat que hi ha entre les generacions. No s'estava referint ni a la pronunciació, ni a un terme concret, sinó a la manera d'expressar-nos, és a dir, al vocabulari emprat.

Hi ha una distància temporal evident entre l'àvia i jo. Aquesta distància és, també, cultural. Ella és una cristiana incondicional i practicant, i té certa por a tot allò desconegut i poc familiar. A l'Aurèlia no li agrada que la seva néta vagi sola per aquí i per allà, perquè per a ella el món és ple de perills fora del nostre abast. I, uf! Ni parlar-ne d'internet, espai abstracte que no comprèn i que és farcit de persones perverses i sense escrúpuls.

En menys de 24 hores seré al Festival Internacional de Benicasim. Sí, me'n vaig a la terra del vici, plaer i ánimes corrompudes. I, llàstima que no m'hi pugui endur a l'àvia, crec que el resultat del xoc seria d'allò més interessant. Us imagineu? Seria tot un experiment. En fi, que Déu ens agafi confessats, i que no ho faci pagar a la meva àvia, debota fins la mort. La néta ha sortit un tant rebel.

Dona estrangera

2009-06-21T18:08:00.004+02:00

I...torno a ser aquí de nou! Avui, però per parlar de les ganes que tinc de marxar fora. No sé si és perquè s'albira l'època d'exàmens o, simplement, perquè es nota que l'estiu ja ha arribat; el què està clar és que tinc ganes de sentir-me dona estrangera. Vull veure món, però un món que sense els seus habitants no és res. Tinc ganes de visitar, però també de conèixer. Deliro per tenir la sensació de la tornada en que trobes la casa com estranya, com si haguessin canviat alguna cosa. Aspiro, simplement, a viatjar.

Us plasmo el fragment d'una petita delícia que em fan llegir a la universitat:

"Estar fuera de casa, y sin embargo sentirse en ella en todas partes; ver el mundo, estar en el centro del mundo y permanecer oculto al mundo, tales son algunos de los menores placeres de estos espíritus independientes, apasionados, imparciales, que la lengua solo puede definir torpemente. El observador es un príncipe que goza a todas partes de su incógnito. El aficionado de la vida hace del mundo su familia, como el aficionada del sexo bello compone su familia con todas las bellezas encontradas, encontrables e inencontrables."

El pintor de la vida moderna (1863), Charles Baudelaire.

Cap de setmana de mitges negres...

2009-06-01T20:38:00.011+02:00

... i jo em quedo amb la frescor de la nit següent. La rigidesa, superficialitat i guarnició es van quedar en un no res davant l'austeritat, precocitat i humanitat. Frescos, si us plau, sempre frescos!!

"Hay que follarse a las mentes"

2009-05-09T12:28:00.002+02:00

Martín (Hache), d'Adolfo Aristarain.

La llibertat

2009-05-05T18:54:00.007+02:00

Era asseguda en aquell bar il·luminat tèrbolament, això sí, amb tota la intenció. Li feien mal els ulls de tant forçar-los. La miopia descoberta té aquestes coses, la musculatura externa acaba feta pols quan intentes distingir a pocs metres a les persones. La porta s'anava obrint i tancant fent de llindar mut dels joves que entraven i sortien buscant un no sé què. Per sort es va acabar la tortura en l'expressió facial de la noia al veure que, per fi, havien arribat les seves amigues.

Tard com sempre. L'excusa era la mateixa cada setmana: la gran preocupació dels seus poc lúcids progenitors que s'esmerçaven en retenir aquelles ànimes que gaudien de tan poca autonomia. Els vint anys que havien de fer aquell mateix any, arribaven coixejant a les seves vides, més que res per l'abusiu control que patien. Ella no tenia la certesa d'estar revivint la mateixa odiosa història i davant d'aquell altruisme patològic es sentia l'animal més extrany del món. Les dues amigues estaven en una constant dependència dels seus pares, qui problablement patien molt més de la vista -no només cansada- que no pas ella. La fixació obscena acabaria per deixar-los cecs tard o d'hora.

Tot contrastava massa amb la llibertat que els seus pares van donar-li a ella. Es sentia lliure i adulta per a prendre decisions per a ella mateixa, cosa que desembocava a una gran responsabilitat: assumir les conseqüències dels seus actes. El pitjor de tot era que l'Amèlia i la Marta no veien en la pròpia situació cap problema, ans al contrari, una sort. Confonien el control per estima.

Va...una mica d'EGO

2009-04-26T20:36:00.007+02:00

Aprofitant que un dels llibres més venguts aquest Sant Jordi ha estat "Anatomia de un instante" de Javier Cercas, penjo un petit escrit que, ara farà dos anys, per sorpresa meva va sortir a l'apartat de Cartas&Colaboradores de El País Semanal. Cercas col·labora, si no vaig errada, cada dos setmanes en aquest suplement i, precisament, a principis del 2007 va escriure un article magistral (El arte de escribir sin arte) davant del qual no vaig poder contenir-me i escriure'n la meva breu reflexió.

"No es el hombre quien ha de hablar como un libro abierto, sino el libro abierto quien debe hablar como un hombre", va dir Felipe Alaiz (autor que menciona Cercas en el seu article). I, és que ja se sap: "no hay arte más difícil que el arte de escribir sin arte".

La concejala antropófaga

2009-04-16T17:36:00.000+02:00

Ha tornat. Sí. Reconec que després de veure "Los abrazos rotos" em va quedar una sensació d'insatisfacció interna que no sabria ben bé com explicar. De tornada a casa, la meva mare em deia que la pel·lícula havia estat genial, que li havia encantat, però jo em quedava en silenci i si insistia gaire li deia que no tenia ganes de parlar. "Mira que ets rara a vegades, eh"em deia. Suposo que la reacció que vaig tenir s'explica perquè no vaig trobar allò que esperava, de manera que em vaig limitar a pensar que potser era que l'havia de tornar a veure. Un pensament erroni que s'explica amb l'afany de voler justificar un quelcom o algú que sempre ha estat al nivell desitjat.

Ara, m'he adonat que, no sé per quina raó, Almodóvar ha fet una pel.lícula un tant més comercial, que de ben segur agradarà a molts a qui aquest director no acostuma a agradar. Imagino que ho ha fet involuntariament perquè ell volia una creació on el públic disfrutés. La pel.lícula està ben feta i és bona, això és innegable, però jo em quedo sense cap mena de dubte amb el curtmetratge que va fer mentre grabava la pel·lícula. En aquest curt, Almodóvar torna a ser ell en el seu estat pur, torna aquella acidesa que tant el caracteritza. Felicitats Pedro.

"Nous ne sommes jamais chez nous, nous sommes toujours au delà"

2009-04-06T20:56:00.000+02:00

"El temor, el deseo, la esperanza, nos proyectan hacia el futuro y nos arrebatan el sentimiento y la consideración de aquello que es, para que nos ocupemos de aquello que será, incluso cuando ya no estemos". Així parla Montaigne de l'esperança, del sentiment que condiciona tots els nostres actes i que no ens deixa viure en profunditat cada petit moment present. I, certament, tenia tanta raó...perquè aquest desitg de que les coses tinguin la finalitat que volem es tradueix en una profunda decepció, sobretot quan el resultat no és el que esperavem.

Ditxós el qui va inventar l'esperança, pobres som els que vivim constantment aferrats a ella. L'estomac se'm remou només de pensar com serà el futur. Vivim tot el dia pensant en fer "x" per tal d'obtenir "y" i, el cert, és que hauriem de fer "x" perquè és el que realment volem i creiem que cal en aquell precís instant. Un clar exemple són les idees esperançadores que envia el catolicisme a tots els seus creients, el seu pensament està basat en aquest mateix mecanisme. Comporteu-vos com cal i obtindreu la tan esperada (i mai millor dit) salvació.

Senyores i senyors, ja n'hi ha prou d'esperar.

http://www.youtube.com/watch?v=jBEYyHGbwto&feature=related

Olor a nou

2009-03-01T19:53:00.000+01:00

Sí! Per fi he creat aquest espai personal que feia, ara ja, bastant temps, volia tenir. Primer de tot dir que la finalitat amb la que l'he creat ha estat la de poder escriure i desforgar-me amb el que a mi em vingui de gust quan vulgui/pugui (escassejo de temps). Una altra raó és la d'experimentar la sensació de ser llegida que, en part, ja la tinc, però no escrivint el que jo realment vull.

En principi, escriuré quasi sempre en català, encara que pot ser que un dia se'm giri la vena i decideixi fer una entrada en castellà, anglès o francès (ho copiaré, de moment no domino el francès).

Pel que fa al nom del blog, prové d'una pel.lícula: "Lugares comunes", que recomano plenament, però bé, ja en parlaré un altre dia més a fons sobre el tema del nom.

Finalment, he de dir que aquest blog no hagués estat possible sense la Paquita, qui m'ha ajudat en tot moment i ha estat la persona que més ha col.laborat perquè jo entrés en aquest món nou per a mi. Us recomano, també, que visiteu el seu blog, ella ja és tota una experta en això : www.elcludelosdomingos.com

Fins aviat companys,

Carla.